Els reptes de la universitat pública catalana (I): un nou model de governança

La universitat catalana s’enfronta a la seva pròpia transició. Els propers anys tota una sèrie de reptes es plantegen per a la nostra universitat. Superar-los ens ha de permetre no només mantenir l’estatus actual a nivell mundial, a ser possible millorar-ho. Crec però que va més enllà d’aquí, en els propers anys ens juguem el prestigi de les nostres institucions d’educació superior i fins a cert punt la seva supervivència.
Un dels primers reptes als quals s’haurà d’enfrontar la universitat és la millora de la seva governança. La universitat pública ha de ser un instrument al servei de la societat. La institució ha de ser capaç al mateix temps de respondre a les necessitats dels seus integrants i ser completament permeable als inputs externs procedents de la societat, tot mantenint la seva autonomia.
Amb això no vull dir que ha d’estar únicament al servei del mercat laboral, que en part també. La universitat és un espai per aprendre i generar coneixement. Les facetes d’aquests aprenentatges i d’aquest coneixement són infinites i no cal posar barreres a cap d’elles, des de les més bàsiques i teòriques, a les més aplicades i pràctiques. Ara bé, sigui com sigui, la universitat ha de parar l’orella i escoltar atentament la societat. Què necessita la nostra gent, què vol, què creu que val la pena, què no. Tot sovint l’entorn universitari genera unes dinàmiques pròpies que l’allunyen del carrer, ens tanquem en nosaltres mateixos, en la nostra docència i la nostra recerca, atents al món acadèmic i poc atents al que passa a fora. Aquestes dinàmiques no són pas negatives, són fruït d’una dedicació i fins i tot diria que passió pel coneixement, però cal complementar-ho amb tenir un ull posat en el que passa més enllà de les parets de la facultat.
Millorar la governança, per tal que totes les veus i accents dels integrants de la comunitat universitària així com de la societat es vegin implicades en la construcció d’un nou futur per a les nostres universitats, és una tasca tan difícil com cabdal. Així doncs, seria desitjable que tots ens hi arremanguéssim amb visió crítica i generosa, doncs com he dit abans ens hi juguem molt. Que aquest procés sigui harmoniós i generi un consens ampli serà clau per al futur de la universitat i per la resta de reptes que es planteja el sistema universitari públic.

A voltes amb la mobilitat

Fa un temps que li dono voltes al tema de la mobilitat. A dia d’avui és un concepte present en molts àmbits professionals i que es tendeix, per defecte, a valorar de forma positiva. És un concepte que va molt lligat a la globalització i la internacionalització de l’activitat econòmica, cosa que també s’ha considerat bona; per defecte. Bé, en primer lloc diré que crec fermament que no hi ha res positiu per defecte, i que la mobilitat té aspectes tant positius com negatius i que crec que hauríem de ser un pèl més crítics, sense por a que se’ns acusi d’anar contra els temps i l’excel·lència, especialment en el món de la recerca, que és en el que em centraré.
És cert que és positiu per al desenvolupament científic que hi hagi mobilitat i que els que ens dediquem a la recerca tinguem facilitat per moure’ns entre diferents centres de recerca arreu del planeta, per tal d’aprendre, millorar i transmetre coneixement entre centres de recerca i universitats. Però hi ha pocs científics que vulguin passar-se la vida anant d’una banda a l’altra simplement perquè la mobilitat és “positiva” (fins a cert punt). Per altra banda cal plantejar-se si la mobilitat és tant positiva com diuen, jo com a científic vull voltar i aprendre i treballaré allà on m’hi vulguin i pugui millorar la meva recerca. Ara bé, també vull tornar a Catalunya, per poder donar a la societat el que ella m’ha donat en forma de beques i diners per a projectes i per suposat perquè m’estimo la meva família i la meva terra. O és que els científics han de desarrelar-se per ser bons científics? Cal que ens plantegem qui volem que porti les regnes de la recerca al nostre país (ja no parlo de les regnes de les empreses, que també): gent que s’ha passat mitja vida viatjant, amb la feina com a principal motivació o una persona arrelada al territori, al barri, a la gent, que participa activament de la vida associativa de la seva comunitat? Sembla exagerat, però a vegades et planteges que tot això té  quelcom sinistre, doncs si et passes la vida voltant pel món degut a la teva feina, l’únic vincle comú entre els diferents llocs on vas és la teva feina, perquè tot sovint no tens ni la sort de que t’acompanyi la família en el teu periple mundial. Finalment esdevens un persona centrada en treballar doncs és la única cosa que t’acompanya sempre, com que degut a la feina canvies cada dos tres anys de ciutat (i/o país), no tens ni temps d’apuntar-te al gimnàs.
Per acabar, no vull fer una campanya contra la mobilitat, simplement crec que hauríem de pensar més detingudament que significa, quins beneficis aporta, però també quines pèrdues. Cal valorar tots els aspectes del fet per acabar definint una política responsable. Que no sigui que acabem enviant els millors joves a voltar pel planeta i que el que tornin siguin autòmats de mitjana edat que portin aclucalls com el cavalls i només sàpiguen avançar en una direcció sense que els importi res (ni ningú) del que hi ha al seu voltant.

#29F la universitat catalana que volem

Quan em plantejo la meva posició com a investigador davant la vaga de demà em trobo una mica entre l’espasa i la paret, ja que trobo que cal donar suport a aquells que defensen una universitat pública i de qualitat i que, davant el temor que l’actual universitat es vegi afectada negativament per les retallades pressupostàries i algunes disposicions legals que han acompanyat els pressupostos d’enguany, surten al carrer. Però per altra banda, llegeixo alguns manifestos  de determinats col·lectius que representen part de la comunitat universitària i se’m plantegen força dubtes.


Hi ha punts d’acord, però part de les reivindicacions se sostenen en uns arguments ja coneguts que pretenen mantenir un sistema universitari que, en la seva forma actual, dista de ser el més adequat. L’absència de propostes i el fet de recórrer a un discurs fàcil i acrític amb les postures pròpies fa que algunes reivindicacions legítimes, i que comparteixo, passin desapercebudes. És cert que cal defensar un model d’universitat pública de qualitat i amb una adequada dotació pressupostària; però per anar bé s’hauria d’allunyar (i molt) del model que actualment coneixem, i hem conegut al llarg dels anys. Hem de reclamar una universitat pública ben dotada amb recursos públics i -per què no?-, privats que permetin complir les missions que la societat reclama de la institució: docència, recerca i transferència del coneixement. Necessitem una universitat autònoma en les seves decisions. Cert. Però en tots els àmbits; per tant, una universitat catalana, en què totes les decisions, les de personal incloses, siguin preses des de Catalunya. I haurem de tenir en compte que la universitat, en els temps que corren, no podrà ser un santuari al marge de la crisi, sinó un espai on l’eficàcia i l’eficiència en la formació, en la recerca i en la generació de nou coneixement al servei de la nostra societat siguin els valors imperants que n’avalin la inversió pública. 

Els que conformem la comunitat universitària hem de ser capaços  de donar una resposta a les reivindicacions que s’estan fent i a les mancances que ja hi havia abans. El primer pas hauria de ser analitzar les virtuts del sistema actual, però sense oblidar els seus defectes. Pensem en la precarietat (ja existent), en l’endogàmia o en la manca de transparència, entre d’altres defectes. Són problemes endèmics de la nostra universitat que no solucionaran ni les retallades, ni el quedar-nos com estem. Hem de treballar entre tots per tenir una universitat socialment justa i al mateix temps excel·lent i meritocràtica. Valors que han de regir en tot moment en les nostres universitats, si volem que siguin competitives en un context global i que ofereixin a tots els nostres estudiants, sense distinció, la millor formació possible. És el moment d’emmirallar-se en les millor universitats europees, de fugir del model universitari al qual ens aboca Espanya, que ens força a aplicar Bolonya sense recursos i a sobre fent una implementació diferent a la de la resta d’Europa, de manera que esdevindrem més pobres i més aïllats. Jo no vull una universitat aïllada en una península al marge sud-occidental d’Europa. Vull una universitat de primera connectada al món a través d’Oxford, Cambridge, Milà, Bolonya, Montpeller, París, Berlín o Munic.
El 29F, en defensa d’una universitat pública excel·lent i de qualitat, aquella que possiblement encara no hem tingut mai. Aquella, però, que ens mereixem com a societat avançada.