Mercadeig de gent espavilada

Ja fa un mes que vaig acabar les vacances i en tornar vaig buscar una manera de tornar a contactar amb la realitat de casa. Que millor doncs per oblidar els Upanixads, en Hannuman, el Dalai Lama i les barbes dels Sikhs que llegir l'autobiografia d'en Jordi Pujol, Memòries (I) Història d'una convicció (1930 - 1980). Una epopeia èpica a l'estil petitburges català (no ho dic ofensivament, màxim respecte), sempre he tingut la sensació que tothom a la seva autobiografia li posa una mica de sal perquè sembli més interessant, suposo que al President Pujol ni li va caldre massa sal. Sigui com sigui, aquest llibre t'ajuda a entendre perquè CiU va governar durant 23 anys i com el carisma d'un home (i una capacitat extraordinària d'estar al lloc adequat al moment oportú) va ser capaç de crear unitat del que semblava atomitzat. A banda d'un relat vital interessant, Jordi Pujol va deixant anar discurs ideològic de tant en tant (cada dos planes :-), hi ha moltes coses que comparteixo i algunes (cabdals val a dir) que no. Entre aquestes píndoles vaig trobar-me amb la següent que compro en la seva totalitat i que ens dona una pista de la situació de desafecció envers els polítics (que no envers la política) que es viu a dia d'avui arreu del país.

Algunes veus s'exclamen perquè troben que els polític d'abans, els de la transició del franquisme a la democràcia, estaven més ben preparats. Si fos cert, ho seria perquè venen d'altres oficis, d'altres activitats, d'una llarga formació. Els polítics que vam començar l'activitat als anys setanta érem joves, però portàvem molt d'historial carregat a l'espatlla. És el cas de Miquel Roca: per què va ser un polític tan brillant i tan eficaç, Miquel Roca? Perquè abans havia estat un advocat i un conspirador sense esperar res a canvi. Aquesta reflexió em fa pensar i em fa dir que la política o té un fonament ètic o és un simple mercadeig de gent espavilada.

Back to Top