maig 2008

Jump, comèdia i combat

El diumenge és un dia dur per definició, dels més durs de la setmana juntament amb dilluns. Per lluitar contra l'efecte conegut com a "merda de diumenge" (que reflecteix clarament el sentiment envers el pervers dilluns) res millor que riure una mica. I el diumenge passat el nostre revulsiu contra el mal humor va ser Jump. Arriscat... si. Això de comèdia i combat pot tirar enrere al més valent però em va semblar que calia apostar per aquest concepte, doncs ja han vingut dos cops els mítics Monjos Shaolin a Barcelona i no els havia pogut anar a veure, i me n'havia penedit, no volia que es repetís la situació. L'espectacle va començar i la por es va apoderar del meu cos doncs tot era una mica estrany, feia gracia però que els actors/artistes marcials/acròbates (barra superherois, pocs humans poden fer el que ells feien), tots ells coreans, parlessin en català (les poques línies de diàleg que tenien, però tot un detall, a més sentir el català amb accent coreà te la seva gràcia). A mesura que anava passat l'estona i m'anava ficant en l'espectacle, m'agradava cada cop més. No només l'espectacularitat de les acrobàcies i les lluites (que només es veuen al cinema, en viu i en directe son poder més espectaculars), sinó que a més a més no podia parar de riure. Per simplificar-ho d'alguna manera vindria a ser com un capítol de Ranma en imatge real. La historia se centra en una família que practica les arts marcials i tota l'acció te lloc a casa seva (vaja com Ranma). Allà trobem el pare, la mare, la filla, el tiet borratxo, l'avi, el pretendent de la filla, un parell de lladres despistats, i el públic, al qual fan pujar en diverses ocasions fent intervencions totalment estel·lars i hilarants. De fet tenen un toc pallassil molt aconseguit, humor gruixut si, però molt divertit. Pel que fa a l'aspecte més "marcial", a mi em van impressionar especialment l'avi (Hyo-Sang Yun) i el pretendent de la filla (Hyun-Kyu Cho), autèntiques bèsties de les arts marcials i les acrobàcies (més per l'espectacularitat que per la tècnica), menció especial per l'oncle (Jae-Hoon Lee) i la seva execució de la tècnica del lluitador borratxo al més pur estil Jackie Chan. Espectacle apte per a tots els públics, ideal per diumenge a la tarda, o per quan et vingui de gust, el fan des del 20 de maig i estarà en cartell al Teatre Victòria durant 5 setmanes des de la data de l'estrena.

Avui torna en Junior

Mmm, avui és 22 de maig no? quina és aquesta musiqueta que resona al cap... si l'Indy ja és aquí!!! I també en català!!!


Indiana Jones

Vull un dinosaure, i el vull ara

Jo em vaig fer biòleg per culpa de Jurassic Park, volia fer dinosaures, vaig descobrir que allò estava lluny de poder-se aconseguir, llavors em vaig decantar per l'ecologia microbiana, que és ben divertida. Bé doncs avui he vist això:
Han aconseguit expressar gens d'un animal extint com és el tigre de Tasmània (o llop marsupial) a l'embrió d'un ratolí. La foto correspon a l'embrió del ratolí i en blau els punts on s'expressa el gen en qüestió (tots els temes tècnics els deixaré de banda, els trobareu alguns als diaris i la resta a l'article original). És el primer cop que s'aconsegueix una cosa així amb una espècie extinta, i no, no podran clonar demà un tigre de Tasmània, ni un mamut, ni un diplodocus, però si s'hagués de poder dur a terme, primer calia aquest pas, pas donat doncs. només puc dir, com mola!!! Vull un T-Rex ara!!! (crec que començaré a repassar els meus llibres d'enginyeria genètica... poder és el moment de deixar l'ecologia...). La noticia la podeu llegir aquí i aquí, la que us agradi més. L'article original, publicat a Plos ONE (revista científica de lliure accés, al tanto) el trobareu integre aquí.

Vermell a part

Continuo la meva carrera de crític amateur d'art basant-me en els fantàstics i pobre criteris de m'agrada o no m'agrada. Aquest cop toca la xina i de nou la Fundació Miró (i quedarà com que hi vaig molt, però no, perquè aquesta exposició la vaig anar a veure el mateix dia que vaig anar a veure la de Chiho Aoshima a kawaii). Vermell a part és una selecció d'art contemporani xinés de la col·lecció Sigg (el senyor Uli Sigg y la seva senyora Rita Sigg són un parell d'empresaris suïssos que tenen la col·lecció d'art xinés contemporani més important del món, i és seva, es a dir que se l'han comprada tota ells..., jo col·lecciono còmics, bé només volia fer notar la di referència). Bé, començaré per la conclusió i després comento. La conclusió, em va agradar. Totes les obres eren molt interessants, em van agradar estèticament algunes, i el concepte d'altres (en alguns casos les dues coses). Faria un comparacions del que és l'art contemporani xinés respecte a aquest moviment a occident, però com no en tinc ni idea ni d'un ni de l'altre, doncs ho deixarem per un altra ocasió, poder quan estudii més el tema o hagi anat a tants museus que en sàpiga una barbaritat. El que si que em veig capaç de dir és que em van agradar molt les obres de Yue Min Jun, amb tots els seus xinesos somrients, joder, et fa la impressió de que la Xina és un infern de conformitat, molt inquietants. L'altra que m'agradaria destacar és la columna de cendres humanes de Sun Yuan i Peng Yu, amb tot el documental que l'acompanya on explica la seva realització i posterior exposició, a mi em va deixar un cos estrany, no se exactament com expressar-ho, no ho vaig trobar ni cruel, ni tètric, ni de mal gust, ho vaig trobar molt industrial per dir-ho d'alguna manera. De nou aviso amb temps les coses doncs l'exposició s'acaba d'aquí a 5 dies, el 25 de maig que deu ser diumenge si no m'equivoco, un fa el que pot per escriure al blog i a vegades es donen patètiques situacions com aquesta (fet que vaig anar-hi el 9 de març, visca jo).

A la seva manera

Avui fa 10 anys que va palmar però continua essent a number one, top of the list, king of the hill.



Frank Sinatra

MemEstrella al Passeig de la Fama

La setmana passada en Marchelo, gran crític cinematogràfic, em va atorgar una preciosa meme-estrella al passeig de la fama de la blogosfera i ara tinc el compromís de donar cinc estrelles més, i les estrelles que més brillen són per:


  • Els culturetes i el seu diari, per tocar tots els pals del món cultural universal (i per penjar un parell de vídeos d'en Chris Ware, que gran).
  • En Kabukiman i el seu Cinema friki i de terror, per les seves anàlisis de la millor subcultura cinematogràfica.
  • En Nightwing80 de Meo Quidem Animo, per fer un seguiment gairebé malaltís de la nova pel·lícula de Batman.
  • Al Friki Català per difondre la subcultura en totes les seves encarnacions.
  • La Pink, la noia geek, per mantenir.nos al dia de les últimes novetats d'Herois i Lost.
Podeu personalitzar la vostra estrella aquí, o amb el photoshop, o no. Gràcies a tots per regalar-nos uns blogs tan divertits!

Mil Cretins de Quim Monzó

Encara no puc començar a comentar llibres de Sant Jordi dons encara me'n queden de previs. Un és aquest darrer llibre d'en Quim Monzó, del qual no he llegit gairebé res, de veritat res, a banda de la seva columna de La Vanguardia i a vegades (només a vegades) l' article que escriu al Magazine, cap llibre seu. I mira que m'agraden les seves columnes, però mai m'hi havia posat. Bé, vaig llegir i escoltar el seu discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt i em va semblar magistral. Així doncs vaig haver d'esperar a que em regalessin Mil Cretins editat com sempre per Quaderns Crema, edició minimalista on les hi hagi, que no em molesta gens ni mica tot el contrari, trobo que està feta amb molt bon gust. En Monzó és dur en els seus comentari al diari, i també ho es als seus relats. Dic dur perquè fa crítica dura, amb intel·ligència i humor, però dura. En aquests llibre trobem de fet dos part la primera en que els relats son molt durs (durs, durs), en que l'humor es negre, i en que el tema protagonista és principalment el final de la vida i la mort. Així de bones a primeres el tema em va impactar una mica, però li acabes de trobar el to ja en el segon relat, tot i que les situacions son en molts casos crues se respira certa tendresa en totes elles. La segona part del llibre em recorda més al que fins el moment havia llegit de l'autor, i m'ho he passat molt be llegint tots els relats. L'únic problema que li podria trobar a aquest llibre és que se'm va fer molt curt sobretot després de llegir Istanbul.

Quim Monzó

Back to Top